La Bovera
Localització
Fundació i primers segles
Com en molts dels turons dels encontorns, trobem activitat humana al tossal de la Bovera des d’època ibèrica, com ho testimonien restes de ceràmica d’aquesta època que s’han trobat en campanyes de recerca a finals del segle passat.
En la seva monografia sobre el Santuari de 1929 Mossèn Sanç Capdevila assenyala que es van trobar restes romanes al vessant sud del tossal, tot i que no trobem més mencions d’aquestes restes a cap altre volum de la bibliografia. Trobem ben documentada la presència romana a la vall i dins el terme de Guimerà, en concret, restes d’una vil·la romana a la partida dels palaus i l’existència d’un mil·liari de la via romana que creuava la vall.
Aquesta part del territori es va conèixer com a Vall d’Alphedi a l’Alta Edat Mitjana, i s’han trobat restes de ceràmica i dels recs que són testimoni de l’època.
La conquesta de la vall pels comtes d’Osona-Barcelona es data a partir del 1025-1050, període en el què es troba la primera menció de la vil·la de Guimerà.
Els fonaments històrics de la fundació eremítica a la Bovera es situen vers el 1176, tot i que els documents daten la fundació vers l’any 1195 pel cavaller Pere de Tàrrega, i vinculat amb Vallbona de les Monges. La possible causa de la fundació del monestir de la Bovera, molt a prop del de Vallbona i del Pedregal (Talladell -Tàrrega), és l’estabilització de la Reconquesta durant molts anys, en aquestes terres ermes i dins dels límits fronterers d’àrabs i cristians, atès que els monestirs són en aquells temps els grans repobladors i gestionen l’aprofitament del camp.
El monestir és documentat a partir del 1195, moment en que era regit per Elisenda de Tàrrega. La comunitat de la Bovera va ser governada els anys immediatament posteriors per les abadesses Guillermina, Elisenda de Boixadors, Elisenda de Tàrrega i Agnès de Guimerà.
En temps d’aquesta abadessa, el 1237, la comunitat, amb permís del papa Gregori IX, fou autoritzada a buscar un nou emplaçament a causa la pobresa i la manca d’aigua de la Bovera. També es pot relacionar amb el fet que les valls s’adien més amb l’esperit dels cistercencs que no pas les eminències del terreny (Bernardus vallem amat), per ser més a prop de les terres més fèrtils que eren de la seva propietat o dels senyors feudals.
Una part de la comunitat passà al Berguedà, on va iniciar la nova comunitat a Valldaura d’Olvan, mentre es duia a terme la construcció de la casa de Vallsanta, al peu de la Bovera. La comunitat restant ja residia definitivament el 1246 al costat del Riu Corb, sota la direcció de l’abadessa Agnès de Guimerà.
Dels dos monestirs, que foren filials de Vallbona de les Monges, es conserven restes arquitectòniques i dades històriques prou importants com per pensar en la vinculació directa amb la vila medieval de Guimerà. Si bé el monestir és un centre religiós aïllat, independent de la ciutat, en rep protecció i hi té una forta vinculació.
A partir d’aquest moment l’antiga església de la Bovera i les dependències monacals esdevingueren un santuari marià.
Arquitectura
Degut al seu origen eremític, la disposició de la Bovera no presentava l’estructura del típic monestir del Cister, ja que tenia una torre fortificada i una galeria en comptes de claustre, ben diferent d’una construcció de l’orde.
La peça més interessant és un porxo format per quatre arcs de mig punt sostinguts per cinc columnes. Aquesta peça podria pertànyer a una ala del claustre, però sembla més probable que fos una galeria de la primitiva església, dubte que resulta difícil d’aclarir perquè ha perdut la seva ubicació originària; tanmateix, Puig dibuixa sobre el plànol actual la primitiva església i hi encaixa els quatre arcs conservats, que es disposen, a manera de galeria, tot al llarg del costat sud.
Les arcades de la porxada estan sostingudes per cinc columnes, tres exemptes i dues adossades; les columnes són quadruplicades, amb els corresponents capitells que formen una sola peça tronco-piramidal. La majoria presenten decoració heràldica: sis escuts amb les armes dels Alemany, i una creu. Tant per la utilització de l’heràldica, com per la tipologia, els capitells corresponen a mitjan segle XIII, els moments finals del monestir de la Bovera.
A finals del segle XV es restaurà el conjunt del santuari. El 1438 es construeix la Torre de guaita i vigilància, que actualment ocupa l’espai entre el bar i les vidrieres.
El pòrtic de la casa de l’ermità aprofita columnes i capitells d’un porxo gòtic de Vallsanta que no s’arribà a construir i que es traslladà a la Bovera entre 1428 i 1464. Les dues columnes adossades de factura renaixentista el lliguen amb la resta del recinte.
D’ençà d’aquestes reformes trobem altres actuacions documentades l’any, quan l’arquebisbe de Tarragona Joan Terès i Borrull col·laborà en les reformes de l’ermita, i el 1635 quan es construeix la cisterna.
El 1799 fou refeta la casa de l’ermità, aprofitant materials antics i integrant els elements ja esmentats.
La casa annexa a l’església de la Bovera va ser restaurada l’any 1986, i a principis dels 90 es basteixen les barbacoes i s’adequa l’espai per trobades i aplecs.
Església anterior i actual
No sabem gran cosa de l’església romànica original, les úniques restes que es conserven de la primera època de l’ermita-monestir són els quatre arcs de mig punt que es conserven al recinte de la casa de l’ermità.
Sabem que el conjunt fou restaurat entre mitjans i finals del segle XV. D’aquesta època data el retaule de la Mare de Déu de la Bovera, de Francesc Olives (1481, avui al Museu Episcopal de Vic). És un retaule gòtic tardà on s’expressa gràficament la llegenda del trobament de la imatge de la Mare de Déu de la Bovera per un bou.
L’església actual, adossada a la casa de l’ermità, fou bastida de nou entre 1726 i 1730 per Ramon Nicolau, mestre d’obres de Guimerà, per encàrrec dels ducs d’Íxar, senyors de la vil·la de Guimerà.
La façana, feta amb carreus ben tallats, reaprofitats de la construcció anterior, té un portal de tipus classicista, amb frontó partit. És un edifici barroc d’una nau amb dues capelles laterals per banda, presbiteri poligonal i volta de canó amb llunetes.
Es conserven també dos retaules del segle XVIII, un a la segona capella de l’esquerra i l’altre a la de la dreta, fets d’estuc policromat.
Durant la Guerra civil es destrueix l’altar i retaule principal barroc. Després d’aquesta es reconstrueix amb una altra disposició i s’afegeix el cambril i l’accés actual a l’estructura que conté la imatge de la Mare de Déu.
Des de 2007, coincidint amb la reproducció del retaule gòtic de Ramon de Mur de l’església parroquial de Guimerà, també se’n feu una de senzilla del retaule de Francesc Solives. Aquesta reproducció s’exposa en una de les capelles laterals de l’ermita.
La imatge
Regim de tinença i ús
L'Ermità
Equipament actual
Curiositats
Vitrall dedicat a la Bovera, a la Sagrada Família.
Gaudí no va determinar res respecte als vitralls al pla del Temple. Així, la Junta projectà la iconografia d’acord amb la idea de dedicar cadascun dels quatre murs laterals a dues diòcesis catalanes, afegint-hi els santuaris i els sants propis (amb la incorporació del seu nom).
Als dos murs laterals de la façana del Naixement s’han dedicat als bisbats de Tarragona, Tortosa, Lleida i Urgell. Al costat de les torres, seguint els pètals de dalt a baix, Tarragona tindrà els següents santuaris: Roser de Vilallonga del Camp, Paret-Delgada de la Selva del Camp, Pineda de Vila-seca de Solcina, Bovera de Guimerà, Siurana, Tallat de Montblanquet.
La llegenda
La llegenda, una tradició que es remunta a l’edat mitjana, narra que la marededéu fou trobada miraculosament per un pastor en una alzina i que, en intentar traslladar-la a Guimerà, la imatge retornà al lloc on fou trobada.
“Origen llegendari.
El P. Carnós en el seu “Jardín de Maria” es refereix la tradició popular sobre la invenció de la santa imatge de la Bovera en la forma següent:
Un pastoret de la vila de Guimerà, qui llaurava a la falda del puig de la Bovera, observà com, cada vegada que desjunyia el parell de bous, un d’aquells animals se n’anava al cim del tossal i no es movia d’aquell lloc fins que l’anava a cercar per a tornar-lo al treball. Aquella fugida sistemàtica excità la curiositat del bover de tal manera que es decidí seguir els moviments del misteriós animal fins a descobrir la causa que motivava aquella estranya separació del parell. Amb això, un dia, pogué sorprendre a l’animal agenollat davant d’una imatge del a Mare de Déu amagada dintre de la soca d’una alzina.
El pastor, cofoi amb la preciosa troballa, recollí la santa imatge, se la ficà al sarró i se’n anà a Guimerà a esbombar la noticia del prodigi; però en ésser a la vil·la i volguer ensenyar el seu ponderat tresor es trobà sorpresament amb el sarró buit, car la santa imatge ja tornava a ésser a l’alzina que li servia de temple. Assabentats del miracle els prohoms de Guimerà ne donaren coneixement a l’arquebisbe de Tarragona, el qual acudí amb una solemne processó de devots al lloc senyalat pel humil llaurador, on tothom pogué veure el meravellós espectacle d’aquell santuari natural, davant del qual hi estava altra volta agenollat aquell bou del qual es valgué la Divina Providència per a descobrir-nos el tresor amagat de la santa imatge de la Mare de Déu.
Recollida novament pel Prelat tarragoní la santa imatge fou conduïda solemnialment al temple parroquial de la vila, ,però també va desaparèixer d’aquell lloc sagrat per a tornar-se’n al bosc de la Bovera; per això la vila de Guimerà va determinar construir un santuari en aquell turó, tota vegada que ja no podia ésser més palesa la voluntat de la Mare de Deu d’ésser venerada al cim del puig de la Bovera.”
Com altres mostres de la devoció popular, hi ha constància de processons per demanar el benefici de la Mare de Déu els anys 1730, 1799, 1817 i 1905. El Llibre de mossèn Capdevila documenta especialment els episodis de pregàries per la pluja de 1798 i 1817, en l’apartat “Transportació de la imatge a la parròquia de Guimerà”.